UZUM

LLAMPS, trons, pluja i calamarsa assotaven amb fúria el firmament, estremint la terra i el cel al seu pas. Des de la Muralla Ombrívola fins a les Muntanyes de Gel en un extrem i Kaz-Minkú en l´altre, Vàlruz1, el gèlid continent del nord de Kàrindor, patia el pitjor flagell mai vist al món des de l´època de la gran glaciació. Homes i dones buscaven refugi allà on podien. Els nens, bruts i extremadament prims, ploraven espantats en totes i cadascuna de les aldees o ciutats del Domini Negre2 mentre corrien amunt i avall entre les restes d´escombraries i les deixalles inservibles que s´acumulaven als carrers. Fins i tot els durs soldats d´aquell Imperi, acostumats a patrullar per perillosos camins i senders, estrenyien ara el pas aferrant les seves armes amb força, tremolant a cusa de l´insuportable fred que s´havia deslligat coincidint amb l´inici de la nova estació.

I ningú ajudava a ningú.

Durant pràcticament gairebé tot l'any, les terres del Nord es trobaven normalment recobertes d'una curiosa neu color cendra, densa, que s'acumulava fins gairebé arribar a dos pams d'alçada. Però ara aquella neu acumulada arribava a l'altura de les espatlles dels soldats. Milers de cadàvers congelats jeien ja sota aquella gèlida capa de mort.

Un jove gonk, una cria en veritat, va avançar tremolant al mig de la tempesta. Els seus diminuts ulls negrosos s'esforçaven per trobar el camí de tornada al cau del ramat, allà a prop, en una de les innombrables cavernes repartides al llarg i ample de les faldilles de les Krad-Munà. Però no hi havia res a veure. Només vent huracanat, neu incessant i aquelles llums turmentades que il·luminaven el cel a ràfegues, encegant a la cria, retorçant la seva voluntat. Va creure albirar alguna cosa en la distància, una forma alta i arrodonida que romania quieta en la distància. Seguint un instint bàsic de supervivència, es va posar novament en marxa rumb a aquella forma.

Una cosa va sobrevolar l´enfurismat cel un miserable instant, cobrint amb la seva immensa ombra al jove gonk.

La cria, sola i espantada com estava, tan sols es va limitar a accelerar el pas desesperada. Encara que el seu cos començava a mostrar signes de congelació, la por que hagués paralitzat a qualsevol altre ésser es va transformar en un desig ardent de viure, potenciant la seva sorprenent força innata. Un llop de muntanya faria molt que ja s'hagués rendit. Fins i tot un tigre de gel, amb la seva impressionant doble mandíbula i el seu pelatge dur com el diamant, tal vegada pot ser que també hagués defallit en aquell moment crític.

Però no aquella cria.

La por la va fer més forta, més ràpida, més agil. Va ser gràcies a aquesta por instintiva que va poder escurçar la distància que la separava d´aquella forma que hi havia mitjà vist en la distància. I va ser aquesta mateixa por el que li va repetir una vegada i un altra que allà estava el seu catau, la seva llar, el seu refugi.

La seva salvació.

La mateixa ombra alada d'abans va sobrevolar novament el cel i llavors va rugir. El seu potent rugit va silenciar per un moment l'incessant tronar de la tempesta.

En escoltar el rugit, la cria gonk va llançar potes i braços cap endavant amb totes les seves forces, impulsant-se amb això a través del mur de neu que la separava de la seguretat del seu cau. Se li acabava el temps! Així i tot, es va aturar de sobte. El seu kúhec havia percebut el batre d'unes poderoses ales descendint a tota velocitat en direcció a ella. Astutament, la cria va esperar un instant que se li va fer etern i després, d'improvís, va rodar amb totes les seves forces cap a la seva esquerra.

Just a temps!

Una cosa va esquinçar la neu a on feia tot just res havia estat la jove cria gonk. Els solcs d'unes poderoses urpes es van fer visibles, deixant unes marques de més d'un braç de profunditat a la neu. Però la veritat era que, si l'atacant hagués volgut, la cria ja estaria en el seu estómac. Pel que sembla, aquell gegantí depredador tan sols jugava amb la seva presa. Hi havia fallat a posta. Li interessava més el plaer de la caça que el gust d'aquell jove gonk.

Aliena a tot això, la cria va aprofitar el breu moment que aquell ésser alat i descomunal va trigar a remuntar el vol per saltar cap endavant d'un impressionant salt final. Es va quedar a només un pas d'assolir aquella forma alta i arrodonida que havia distingit. Els trons no cessaven. Les llums i fogonades del cel seguien el seu estrany ritual. La neu es tornava més espessa i bruta. La cria va mirar cap endavant angoixada... Sí! Era el seu cau! Fent un últim esforç va reptar fins a l'entrada de la caverna on havia nascut i criat. Ja gairebé estava... I llavors les forces li van abandonar allà mateix. A cap i a la fi, encara no era més que una jove cria. Esgotada, va alçar la mirada cap al firmament mentre el seu cos, exhaust, es congelava a marxes forçades.

Hi havia estat a prop de aconseguir-ho.

Tan a prop de salvar-se.

Però la cria sabia que ja no ho faria.

I és que no hi havia una, ni dos, ni deu de aquelles formes alades i descomunals. Aquell jove gonk va albirar almenys a una trentena d'aquelles ombres voladores que mai abans havia vist. Diverses d'elles es van llançar en picat, competint entre sí per veure qui es quedava abans amb l'exhausta cria, rugint amenaçadors mentre ho feien. Per a aquells gegants alats, tot això no era més que un divertit joc de caça. Llavors, de sobte, uns braços poderosos, allargats i musculats fins a la deformació, van rescatar a la cria just a temps, portant-la a l'interior de la caverna i posant-la fora de perill en la seguretat d'aquell brut catau gonk.

A fora, les bèsties alades van rugir amb certa frustració. L'entrada a aquella caverna era massa petita per a elles. I, tot i que podien entretenir-se enderrocant i destrossant tot aquell lloc, la veritat és que no tenien temps per seguir amb aquell divertit joc. Havien d'acudir a la Seva crida...

La cria per fi es va sentir fora de perill al reconèixer el rostre amorf i cicatritzat del poderós gonk que li havia salvat la vida: el seu cap de bandana. El clan havia encès una potent foguera a la seguretat de l'interior de la caverna, a resguard tant de fred com dels enemics. El seu cap de bandana la va agafar d'una de les seves potes i, arrossegant-la, la va portar fins allà. Tot i que la cria hagués tingut forces per resistir-se, no ho hauria fet.

Per què, si estava fora de perill?

El camí es va ampliar fins que finalment van aconseguir el "niu", aquella part del catau que la bandana feia servir per reunir-se al complet, en realitat una zona molt més àmplia de la caverna que connectava tots els nivells, passatges i nínxols d'aquell cau. La llum de la potent foguera la il·luminava en la seva major part. Entorn a ella, la bandana al complet s'havia reunit mantenint un inquietant i poc habitual silenci. Alleujada al veure'ls, la cria per fi va deixar de tremolar. L'agradable calor proper que emanava del foc va començar a fer-li efecte, retornant novament a la vida.

Aquest jove gonk, aquesta astuta cria, va sentir alguna cosa semblant al que nosaltres anomenem pau interior.

I aquesta sensació d'alleujament va ser l'últim que va sentir abans que el seu cap de bandana la llancés sense mes a aquella immensa foguera, deixant-la morir cremada viva allà mateix.

Perquè els gonks adults sabien bé el que significava aquella inexplicable tempesta. I el que eren aquelles criatures alades i descomunals. I el perquè havien despertat de la seva obligada letargia.

No necessitarien cries per al que s'acostava.

Necessitarien agafar forces.

Necessitarien menjar carn.

I no eren les úniques que ho sabien. Totes les criatures ombrívoles i horribles que havien fet del perillós Nord la seva llar s´agotzonaven en els seus caus o nius intentant escapar de la impressionant tempesta que assolava el país dels odiats cor-negre, sabent que en breu arribaria el moment d'entrar en acció. D'altres, de major grandaria, força i malícia atalaiaven l'horitzó des de les seves coves o cavernes fixant els seus àvids ulls en direcció al centre mateix de la tempesta, a l'origen real d'aquell desastre antinatural.

La penombra que normalment cobria Vàlruz es va tornar per moments més fosca i tancada i, malgrat ser ple migdia, va ser com si la nit s'hagués apoderat d'aquella part del món.

Per fi, la primera d'aquelles enormes mols alades va sobrevolar el lloc exacte en el qual es trobava l'epicentre de l'apocalíptica tempesta. La fam i la ràbia van rugir en el seu interior després del llarg somni impost.

Temuts amb raó per la resta de pobles i habitants de Kàrindor, els de la seva espècie havien causat grans calamitats i penúries en altres eres, en altres temps. La figura majestuosa de la gran criatura trencava el vent huracanat i la neu amb el seu portentós vol. Es va allunyar d'allí un tant, prenent terra amb sorprenent facilitat en un turó proper. La resplendor brillant de foc causat per la lava que abundava en aquesta part de Vàlruz, i que ni la neu ni el fred aconseguien apagar mai, es reflectia en els ulls vidriosos de la poderosa criatura, un dels últims membres amb vida d'una espècie antiquíssima fins i tot per a la pròpia Kàrindor. La infernal bèstia esbufegar impacient esperant que alguna cosa succeís a l'altre costat dels murs que ara vigilava.

Els murs de Kaz-Minkú.

Kaz-Minkú:

“La ciutat del foc del vespre”

“La ciutat sense llum”

“El terror dels homes”

“La foscor feta pedra”

La torb colpejava amb força els sòlids murs i torrasses de pedra de la més poderosa i defensada de les ciutats néldor. Les realment impressionants muralles negres de Kaz-Minkú havien d´aconsseguir, aproximadament, unes catorze altures i impedien que es veiés res de l'interior de la mateixa a excepció de les torrasses més altes de la ciutat, els quals semblaven trencar amb els seus impressionants i elevades cúspides els mateixos cels. Les allargades torrasses estaven adornades amb una àmplia gamma d'estrets i revirats pinacles a més de tota mena de rebuscades espirals. Tot en ella era lleig o macabre. No hi havia res al seu interior que no resultés a la vista abominable i mòrbid en un grau extrem.

Formes de caps de gonks o de depravades calaveres dissimulaven unes grans obertures existents en cada una d'aquelles elevats torrasses, les quals vomitaven un continu reguitzell d'espessa i incandescent lava sorgida i extreta de les entranyes mateixes de la terra. En nombrosos punts de la inexpugnable i alta muralla exterior es podien veure caps fets en pedra semblants a les anteriors, les quals deixaven caure des de dalt llargs dolls de magma ardent que finalment es dipositava en un profund fossat exterior, creant així un autèntic riu de lava de més de cinquanta passos d'ample i vint de profunditat.

Kaz-Minkú:

“La foscor que sempre brilla”

“El mal que no cessa”

“El final dels viatges”

“La tempesta sense fi”

El foc causat per aquesta lava que de tant en tant trencava la terra i la neu del sòl, il·luminava de reüll el cos de la immensa criatura alada. Evidentment inquieta i furiosa, vigilava aquell lloc des de la distància. Tant les seves potes posteriors com les seves davanteres eren molt gruixudes i similars en grandària i forma. Dues fenomenals ales dobles sobre l´esquena, que a l´aterrrar havia replegat entorn a si, l´havien portat des del seu mil·lenari i ocult amagatall fins a aquella part tan allunyada del món civilitzat. La bèstia alada comptava, a més, amb dos braços allargats per sota de cadascuna de les ales. Estava recoberta d´unes escates color negre atzabeja, una mica brillants i de gran duresa. L´animal, perquè això és el que era, es va girar mirant al cel en direcció oposada, deixant veure amb això una cua summament allargada, de la mida de quatre o cinc homes. I encara que aquesta part de la bèstia podia semblar fina en comparació amb la resta del cos estava, de fet, fortament protegida mitjançant esmolades urpes enverinades que ara romanien amagades sota aquella dura i resistent capa d´escates. Era un dels ésser més mortífers que havia existit sobre la faç de la Terra Viva. Una llegenda que es creia oblidada.

Un invent per espantar als nens.

Un conte de velles.

Però allà hi era.

Va tornar a donar-se la volta mirant de nou a la ciutat. La cara del ferotge animal volador era de morro curt, comptava amb set ulls sense parpelles de diferents formes i mides, a més de tresàmplies i deformes fosses nasals. A la part superior -a manera de cresta- posseïa uns gruixuts i curts pèls endurits de color transparent que brillaven per si sols, com si tinguessin llum pròpia. Però era una llum somorta, apagada, tètrica. En el seu conjunt, el dur rostre de la perillosa criatura denotava un cert aire d'elegància i saviesa que en realitat cap dels seus havia posseït mai, ni mai posseirien.

Perquè aquella bèstia, aquell animal, aquella criatura... no era ni més ni menys que un llegendari drac rankadst3 o drac volador.

Kaz-Minkú la havia despertat i, fidel como era, havia acudit a la Seva crida.

El rankadst va esbufegar fum i vapors pel seu curt musell. Ansiosa i voraç, la criatura començava a entendre el perquè l´havien despertat.

Ell tornava.

Nahkran a nahkran4, altres tants rankadst van anar arribant allà també. De molt diferents formes i mides, encara que tots de colors summament foscos i apagats, els rankadst traspuaven una força i un poder que es creia oblidat. Un passat llunyà que molts van donar per desaparegut a Kàrindor després de la derrota de l'Immortal a les mans de Rei-Sol Elf5. Però aquest poder al servei del Mal tan sols havia estat esperant adormit en racons foscos i inaccessibles, esperant el moment adequat per tornar a reaparèixer.

I aquest moment era ara, a la fi dels dies.

Però ells no havien estat les úniques criatures que havien estat despertades del llarg somni davant l'inevitable i imminent retorn del Mal a Kàrindor.

A més de l'entrada principal, a la gegantina muralla de Kaz-Minkú havia sis amenaçadores boques centrals d'accés a la ciutat. Cadascuna d'aquelles entrades tenia l'aspecte d'una depravada calavera i estava recoberta de dalt a baix amb horribles runes maleïdes i símbols prohibits. Normalment aquests sis accessos romanien sempre tancats, però ja feia tota una estació que havien estat obertes nit i dia, permetent l'entrada a la ciutat d'una altra classe molt diferents d'ens. Uns éssers tan malèvols i poderosos que fins als rankadst havien preferit romandre allunyats de la capital néldor... de moment.

El Mal cridava ara a la lluita a tots i cadascun dels seus servents i esclaus ja fossin homes, bèsties o... el que fossin.

Cridats tots ells per una única finalitat.

Cridats per assolar el món.

Crits en l'antiga llengua morta dels Primers van ressonar amb força a l'interior de Kaz-Minkú. Hi havia algú combatent a l'interior mateix de la ciutat, usant el do dels Primers, el kradparunà6. Només hi havia hagut un home en tota la història que havia gosat fer alguna cosa semblant i, al fer-ho, segons explicaven totes les llegendes, havia perdut la vida abandonant el món i als seus per sempre. O així es deia que havia mort Elf, el llegendari i més poderós dels reis del Sud.

Nous crits es van fer sentir fins i tot per sobre dels trons, de la pluja i de vent. En una de les torres més alts es va veure una lluentor daurada a través d'una de les moltes obertures que servien com miradors, il·luminant amb força i per uns breus instants la sinistra foscor que dominava la ciutat. Després de la resplendor, un últim crit de dolor i odi va sortir d'aquest mateix torrassa, d'aquesta mateixa sala. La lluita havia cessat. Immediatament després, un fum negre i somort va ascendir amb lentitud cap al centre mateix de la tempesta. En arribar al cel es va unir a un espès i inquietant núvol negre infinit que recobria Kaz-Minkú des de feia cíglodes, des de la seva fundació allà en els albors dels temps.

Alguna cosa es va agitar al antinatural i dens núvol al entrar en contacte amb aquell fum somort. Un remolí de grans dimensions va començar a formar-se al seu interior. Aleshores, un nou llampec que va semblar inacabable va il·luminar el firmament de Vàlruz arribant a tots i cada un dels racons d'aquell continent. Llamps, trons, pluja i calamarsa es van aturar de manera sobtada en aquest precís instant.

Era la tensa calma abans de la tempesta final.

Del remolí format al núvol va començar a baixar en direcció al pinacle de la torrassa més alta de la ciutat una gruixuda capa d'un fum espès i somort que va baixar fins a terra en forma de tornado. Un murmuri inquietant de veus ancestrals va omplir el colpidor silenci d'aquell moment recitant antics i prohibits cants de ritus corruptes. Els néldor de raça pura es preparaven per rebre al més poderós dels seus cabdills.

Per rebre al Seu Amo i Senyor, el Mal.

Finalment, el tornado va impactar amb una força brutal a la part alta de la torre central trencant nombroses parts d'ella a fer-ho. En resposta a l'impacte, la lava va començar a brollar amb més força i rapidesa des de tots i cadascun dels racons de Kaz-Minkú, procedent de tots aquells macabres caps llaurats en pedra que la expulsaven al llarg i ample de l'ombrívola i tenebrosa ciutat. Va ser tal la quantitat de lava que va brollar d'elles que el fossat de la muralla exterior va quedar completament desbordat creant un espectacle irrepetible, una cosa digne de ser explicat.

Quant aquell tornado negre d'aspecte atroç va unir el cel de Vàlruz i la torre central de Kaz-Minkú, el rostre d'una calavera deforme i depravada va començar a materialitzar-se en el seu interior. El murmuri es va tornar ara un càntic de lúgubres veus enfurismades i turmentades. El grup de rankadst va reconèixer al moment a aquella calavera deforme i depravada que es va fer visible. Extasiats de plaer, tots a l´una van rugir des de la distància.

Per fi.

Després de tantes llunes.

L´autèntic rostre del Mal.

Allà on estiguessin, tots aquells que servien o havien servit a aquell cruel ser van sentir una fiblada de fred i de dolor en el més recòndit del seu cor.

Per descomptat, tu també ho vas sentir. Encara ho notes durant la nit, després de cada malson? Segur que sí...

Més lluny, en les Krad-Munà, aquell cap de bandana gonk va començar a devorar les restes ja cremades de la jove cria gonk a la qual havia “salvat”. Els seus ulls i els de tota la seva bandana brillaven en sang.

La tempesta va retornar amb més virulència que abans provocant una infinitat incomptable de destructius i refulgents raigs que va arrasar la terra dels néldors al seu pas. A poc a poc, amb la tempesta refermant-se fins al seu límit, aquella calavera va acabar de formar-se en els cels. Va obrir llavors la seva enorme i negra gola, deixant veure en el seu interior uns desgastats però afilats ullals. Incomptables llampecs sense fi van il·luminar de manera irreal i aterridora aquell rostre depravat i pèrfid.

El Mal havia tornat.

La mateixa veu horrible i cruel que semblés procedir d'un altre món -aquella que Akar escoltés en Els Caiguts-, es va sentir llavors procedent des del cel. Aquell rostre cadavèric va començar a pronunciar paraules carregades d'odi i violència. La maldat que portava incomptables generacions creixent sense mesura, alimentant-se de cada gota de dolor, de cada àpex de patiment, de cada gest de rancor, havia estat alliberada a la fi de la forçosa esclavitud a la qual havia estat sotmesa.

I estava assedegada de mort.

La seva veu repetia sense parar:

–Inó Nar-min! Esatdor Nar hadab muitcó!7

...1 de Tralev del 21è Eunú, Cinquena Era

1 Veure annex: “De Kàrindor”.

2 Veure annex: “Sobre els Pobles de la Terra Viva”.

3 Nom donat pels ónimods als dracs alats. Procedeix d'un antic vocable que ja era utilitzat per ells fins i tot abans de la seva arribada a la vall sagrada i que literalment significa: "el gran animal del cel".

4 Veure annex: "Del  Calendari i les Dates".

5 Veure annex: "De les Eres i els Temps".

6 Veure annex: “Del  Kradparunà”.

7 Literalment: Sóc el  Mal! Serviu-me o moriu!

AKAR va despertar. Els seus sentits estaven esmussats encara. El primer que va veure va ser la crinera rogenca i intensa del seu nou company de viatge, amb suavitat, les adolorides mans del jove príncep es van lliscar sobre el lluent pelatge negre del karinumà. Al sentir aquella carícia, el cavall va renillar alegre i es va girar per mirar-lo. Els intel·ligents ulls vermells i negres del corser van semblar alleujats al veure'l despert. En la distància, el sol començava a posar-se a l'horitzó, tenyint la praderia sobre la qual ascendien d'un bell color ataronjat. El instintivament savi karinumà semblava entendre que el seu jove genet estava malferit, així que avançava tranquil·lament per aquell terreny preciós i ple a vessar d'herba fresca i verda.

–Vérel, el... el roig, amic... gràcies... –va balbucejar entre dents i com bonament va poder Akar.

Davant ells, aquella verda praderia ascendent cobria la vista. Per fi el sol va acabar de posar-se pintant el cel d'una variada gamma d'alegres taronges i dolços vermells. Alçant admirat davant la inesperada bellesa que li regalava la natura, el jove roühm es va descobrir a si mateix acariciant el braç dret. Lletges ampolles recobrien la seva pell des de l'avantbraç fins al dors de la mà, cicatritzant de mala manera sobre la carn viva. Sense temps mes que per girar-se cap a un costat, va vomitar sang i bilis.

Vérel es va aturar i va esbufegar angoixat. No era la primera vegada que allò passava.

–No, no, tranq...tranquil. Aquesta vegada tot va bé, amic. Tot... tot va bé.

Akar seguia acariciant el braç malferit gairebé inconscientment. No gaire convençut, Vérel va reprendre el pas encara més lentament deixant ben a les clares que no volia que el seu company humà patís nous d'aquests desagradables marejos i vòmits. Deixant escapar un sospir d'esforç, la cua de l'animal es va agitar abans de brillar amb certa força, provocant una petita fogonada que va acabar de despertar a Akar.

–Vaja! –va exclamar el jove príncep sentint com un reconfortant calor s'apoderava del seu cos.

Mentre Akar assaboria aquella agradable sensació, el karinumà es va aturar i va olorar alguna cosa que havia trobat a terra. Apartant-se amb cert fàstic, va deixar que el seu genet també veiés el que hi havia.

Tot i que encara estava una mica atordit i amb la vista una mica borrosa, Akar no va tenir cap dificultat en distingir clars restes d'excrements cobrint la terra aquí i allà i, pel que semblava, no havien de ser massa recents. De fet, el roühm va calcular que, com a mínim, pot ser que fossin de feia set o vuit tranús. Aquells restes en part ataronjats eren inconfusibles.

La bandana gonrastz havia passat per allà.

Al pensar en aquelles bèsties al servei dels néldors, Akar va recordar de sobte els ulls blaus i espantats d'aquell jove soldat del Domini a què havia donat mort en les profunditats de Els Caiguts. Va recordar cada detall amb total claredat...

"–Ets Zulà, veritat? –li havia preguntat amb la respiració entretallada.

–Jo serveixo a l'Immortal! –havia estat la seva fanàtica resposta."

Va recordar aquella darrera mirada de dubte en el seu enemic al oferir-li una redempció que mai li arribaria...

"–Ajuda'm. Jo puc salvar-te d'ells, dels néldors –li havia promès portant-se la mà a la cama ferida. Al veure aquells dubtes en els ulls del seu jove oponent havia afegit apropant-se lentament–: Pots escapar."

Mentida, mentida, mentida. Tot mentida.

Quan li va allargar la mà plena de la seva pròpia sang, aquell jove soldat va baixar la guàrdia per un miserable instant.

Aquell havia estat el moment que li feia retorçar-se en el més profund de la seva ànima. Una punxada de remordiment li va estremir des de dins al recordar l'últim que li havia dit, l'últim que aquell pobre infeliç escoltaria...

–T'ho prometo. Puc salvar-te.

La pitjor de les mentides.

La mentida que li havia permès matar-lo.

Després havien vingut l'odi, el dolor, aquelles paraules dels Primers que ni sabia el que significaven, la flamarada que havia embolicat al seu jove contrincant en una bola de foc humana, acabant amb la seva vida gairebé a l'instant no sense abans causar-li un moment d'agonia insuportable...

Akar recordava tot allò a la perfecció.

Tot.

Inclòs el plaer sense mesura que li havia regalat aquella sensació.

La seva ment es va concentrar en aquell plaer...

Com si Vérel sabés exactament el que passava pel cap del seu genet, va fer que la intensitat de la brillantor de la seva cua augmentés i, amb això, aquell calor tan reconfortant per al jove humà. Els pensaments del roühm es van aturar de cop, calmant el seu esperit amb això.

Fent-li oblidar aquell plaer desmesurat.

Ocultant els remordiments també.

Satisfet, Vérel va reprendre de nou els seus passos, avançant sense presses però ascendint amb decisió cap a la alt d'aquella praderia. Unes fines gotes van mullar el cos de Akar, fent que el príncep mirés al cel. Algun que un altre núvol amenaçava de descarregar el seu valuós carregament líquid, era evident que la nova estació de pluges es deixava notar ja en la Erastus. Tot i que l´atordit roühm no podia saber-ho, aquelles fines gotes intermitents els havien acompanyat de fet durant tot el dia, des de que el cavall de foc aconseguís la sortida de la canalització subterrània en què tots dos s'havien trobat per primera vegada, allà a Els Caiguts.

–S'allunyen, oi amic? Sí, això crec. Brutes bèsties! Bé, potser puguis accelerar, ja m'entens, no? Em trobo millor. De debò –va mentir Akar.

Vérel va rebufar agitant el cap d'esquerra a dreta diverses vegades.

–De veritat. Puc aguantar-ho, t'ho juro. Va, anem...

El karinumà va esbufegar i va trepijar terra amb certa força.

–D'acord, d'acord. Ho entenc. Res de persecucions encara, no? Però quan em recuperi...

Sense deixar-li acabar la frase, l'esvelt karinumà va accelerar el pas de sobte, gairebé provocant que Akar perdés l'equilibri. El jove príncep va deixar anar una riallada alegre fins que la ferida de braç li va donar una nova punxada. Conscient d'això, Vérel va disminuir la velocitat altra vegada. La calor reconfortant va augmentar proporcionalment, alleujant el patiment del jove príncep i adormint-ho en contra de la seva voluntat.

–Ideal, amic... jo, jo... –sentint que tornava a perdre el sentit sense remei, Akar va acariciar de nou el llustrós coll del karinumà amb tant afecte i respecte com les seves ferides li van deixar fer.

Vérel va rebufar sospirant, una mena de "ho sé" en llenguatge equí.

El seu excel·lent sentit de l'oïda va percebre en la distància el soroll de la bandana allunyant-se. Malgrat això, va seguir amb el seu lent avançar. A l'arribar a la part més alta d'aquella bella praderia, es va aturar i va tornar a mirar al seu nou genet. Els seus ulls van semblar transmetre una dolorosa tristesa durant un únic instant, com dubtant de seguir amb tot allò...

La llum del dia abandonava aquella part de Kàrindor com havia de ser mentre que la Gorà, la lluna fragmentada, iniciava el seu impertorbable domini nocturn omplint el món amb el seu platejat reflex.

Akar va balbucejar alguna cosa indesxifrable entre somnis, després va gemegar angoixat i va balbucejar sons inintel·ligibles una altra vegada. La seva mà esquerra tornava a acariciar la lletja ferida del braç dret mentre a la cara es dibuixava una ganyota de dolor.

Una llàgrima va lliscar involuntàriament per la seva galta.

Tornant els ulls al front, l'aguda visió nocturna de Vérel li va permetre distingir una mola immensa que cobria bona part de l'horitzó amb la seva mastodòntica figura que semblava voler arribar fins a les mateixes estrelles del cel.

La Èter-Munà, la gran muntanya de l'Est i de tota Kàrindor, "la reina de Valtra", s'alçava davant seu imposant el seu absolut i majestuós domini.

Vérel sabia del cert que aquell era el lloc al què el seu jove i adolorit genet volia arribar.

I allà el portaria.

Per fi s'havia decidit a fer-ho.

Una llàgrima involuntària va lliscar també pel bell morro del savi i lleial corser de foc.

* * * * *

Lura va despertar.

Estava estirada, recolzada sobre la seva espatlla dreta, una boirina espessa ho ocultava tot al seu voltant.

Es va redreçar, la seva ment va protestar adolorida...