GORÀLVOR

EL sol va començar a il·luminar el cel mostrant un paisatje desolador sota la seva llum. Pols, cendres, restes d'animals morts i algún que altre arç i mala herba abastaven una considerable extensió de terreny en el que, en alguna era llunyana, va deure ser una vall fértil i bonic, però que ara no era més que un erm consumit. Una petita serp grisacea es lliscà serpentejant pel terra fins que finalment va trobar el seu refugi sota un munt de pedres. Xiuxiueijà a l'aire amb la seva llengua bífida i es va amagar asustada entre aquelles pedres, després va guardar un silenci sepulcral.

El perill caminaba pels voltants, l'olor de la mort la seguia de prop.

Un vent fred es va aixecar per la vall, conegut en aquell moment com la Vall de les Cendres, arrosegant herba reseca d'aca per allà. Sens dubte s'acostava un nou temporal de mal temps i pluja, Un genet ombrívol va apareixer de sobte detenint la seva muntura en lo alt d'un promonitori, després de diverses jornades d'avançar per aquell tortuós camí a la fi va albirar la seva destinació final: una petita ciutadella híbrida situada entre els penya-segats i congostos d'aquell profund i tosc vall. Un pont llevadís ere l'únic accés real a aquella petita fortalesa fronterera. Amb un murmuri impronunciable el genet ombrívol va ordenar alguna cosa al seu corser, un més que peculiar caball negre, i aquets va avançar lentament en direcció a la ciutadella amb un pas ferm però sense pressa.

Era sorprenent, ja que com tots els habitants de la Terra Viva sabien els salvatges híbrids de l'oest tenien fama de disparar primer i preguntar després.

Encara que aixó no li preocupava lo més mínim a aquell genet ombrívol.

El corser anava equipat amb un amenaçador elm rematat amb una cosa semblant a dues banyes adornades amb uns extranys i antics símbols difícils d'interpretar, i portava el que bé semblava ser una pesada cuirassa de color rogenc, envellida i plena d'incrustracions posades de tal manera que semblaven formar l'esquelet mateix de la criatura, com si el cos d'aquell animal d'aspecte calavèric hagués estat forjat per dur metall i no carn. El misteriós genet se va acomodar el seu propi elm i la seva propia cuirassa, a joc amb la del animal, i va estrènyer amb força un objecte allargat que portava embolicat amb unes teles rases i desgastades, les quals van lliscar deixant al descobert una petita punta de alguna cosa afilada que va emetre un brillantor negrós al ser tocat per aquells primers raigs de llum de l'astre rei.

Una planta d'arços propera va començar a socarrar-se en aquell mateix instant al mateix temps que la cautelosa i petita serp grisacea fugia a tota velocitat del seu improvisat amagatall entre les pedres. El genet ombrívol i el seu negre corser continuaren avançant en direcció a la ciutadella híbrida. Aquella ere sens dubte una serp afortunada, ja que seguia viva i sense cap dany.

No així el nostre món.

No així nosaltres.

* * * * *

Molt lluny, més enllà de rius, muntanyes, prats i aiguamoll, un jove príncep avançava sigilosament per entre uns alts arbustos. Armat amb una espasa curta, daurada i de doble tall, el jove príncep estava inquiet. El bosc en el qual es trobava, anomenat El Bosc d'Or1, no era un lloc segur. Utilizat com a defensa natural des de temps inmemorials, cobría l'amplia extensió existent entre La Fortalesa, la capital del seu poble, i el Domini, les seves temudes fronteres es trobaven a l'altre costat de les muntanyes conegudes com Les Últimes. Després de l'ultima invasió, aquesta serralada i el Bosc d'Or havien estat la millor de les proteccions contra les hordes al servei dels néldors.

Néldors.

Aquesta única paraula li va fer estremir.

Es va aturar alerta, la seva ment i els seus sentits estaven completament atents a qualsevol so anormal. “Allò” que havien anat a buscar devia estar en les proximitats. A poca distància seva, un tipus enorme i musculós, de gairebé dos metres d'altura i forts braços, avançava seguint-lo. Semblava increïble però, malgrat la seva corpulència, el seu colós company no feia soroll algun al avançar. Una bandada d'aus del paradís va aixecar el vol d'improvís. A un senyal del jove, tots dos es van quedar completament immòbils. Ormul, així es deia l'altre, va treure lentament una pesada destral de combat que portava sobre la seva fornida esquena i es va acostar poc a poc al príncep.

–Està prop –li va dir mirant amb recel a esquerra i a dreta–, molt a prop. No m'agrada, el meu senyor. Sap que anem en la seva recerca.

–Ja ho sé –va contestar aquest. Girant-se cap a ell, li va situar la seva mà esquerra sobre l'espatlla i va afegir confiat–: Però vull fer-ho. Ha arribat el moment, hem de separar-nos.

Era evident que a n'Ormul aquesta idea li va semblar horrible. Caçar a camp obert era lo seu, però allà, al mig del bosque, sense les seves muntures... El colós va mirar fixament al seu senyor i pupil, i aquest va saber a l'instant que havia de ser ferm.

–Aquest ha estat sempre el pla. Tu la feies sortir i jo la caçava.

Va veure en els ulls del colós guerrer un mar de dubtes, però el jove sabia com convèncer-lo, portava fent-ho des que era un nen.

–Al teu costat, el meu fidel amic. Sempre al teu costat –va utilitzar la típica frase feta que feien servir els genets del regne abans d'anar a la lluita.

Aquest truc sempre li funcionava.

–Al teu, el meu senyor Akar –li va contestar submís Ormul, cedint a la fi.

Així que n'Ormul es va allunyar desapareixent en l'espessor del bosc, deixant al jove príncep completament sol per primera vegada en varies setmanes. El colós era un bon soldat i un gran mentor, però Akar va somriure feliç al veures alliberat de la seva presència. Ormul no era precisament el company de viatge més divertit per a un jove de tot just vint-i-tres anys, l'edad adulta en el regne de Roühm.

Per descomptat, ningú diria que aquell jove de metre setanta i poc d'altura, cabells arrissats, vermellós i malgirbat, petits ulls clars, i amb el rostre ple d'un bon munt de pigues, era la més gran de les esperançes de tota una nació. Tampoc és que les robes que portava aquell dia, unes teles senzilles, còmodes i una mica desgastades pels dies de persecució al bosc, li afavorien massa, Però quan un es fixava en la seva mirada... llavors podia veure-ho.

La seva determinació, la seva força, la seva vitalitat.

La seva grandesa.

Akar era el millor de la seva generació i ho sabia.

Havien estat els rumors de que una “bèstia” rondava pel Bosc d'Or des de feia diverses llunes el que havia aconseguir que ell i el seu colós amic i mentor donessin inici a la caçera de l'esquiva criatura. La seva idea des del principi era que l'Ormul fes fugir a l'animal i llavors ell ho atraparia des d'algun amagatall segur en l'espessor del bosc. I ara, per fi, havia arribat el moment, Acaronant el full daurat de la seva apreciada espasa, Akar es va dedicar a esperar pacientment que la “bèstia” es mostrés.

“Tu i jo companya –es va dir a si mateis l'encorajat jove–. Tu i jo”.

Un brillantor de llum va travessar l'espessa capa dels alts arbres de fulla clara que conformaven el bosc, il·luminant directament el cabell pèl-roig del príncep dels roühms. Akar va somriure agraït al cel.

“La llum de Elf ens protegirà, amiga”.

Un crit va interrompre bruscament els seus pensaments.

“No! Estic massa lluny”, va pensar al moment, després de aixó es va llançar a tota velocitat cap al lloc del qual procedia aquell crit desesperat.

El so familiar de la destral de l'Ormul cruixint alguna cosa li va arribar amb claretat tot i la distància. A l'instant, un crit aterridor d'un altre món va aturar bruscament la seva carrera per uns breus moments. El bosc senser va semblar paralitzat després del sobrecollidor udol. Feia molts anys que El Bosc d'Or no escoltava aquest horrible so. Un nou crit va despertar Akar del seu sopor:

–Akar! Akar! –cridaba desesperadament Ormul– El meu senyor!!

–Aguanta! Ja arribo! –li va contestar a veus Akar pensant que potser així la criatura es confondria.

Va travessar d'un salt un petit matoll i va llançar la seva espasa contra una petita branca que s'interposava entre ell i els crits del seu company de caçera. Va entrar amb ràbia al lloc on Ormul cridava a la recerca de socors, un petit clar buidat d'arbres i matolls, i va veure al seu mentor en el centre del clar, ple de sang, amb el braç amputat i un fil de sang que brollava del seu pit amb força, travessant la cuirassa de cuir que hauria d'haver protegit el seu descomunal tòrax. De fet la mà amputada encara s'aferrava a la pesada destral a tan sols uns pocs passos del lloc en el qual es trobava el seu agonitzant amo. Akar va perdre per un instant el seu instint de lluita, però no va ser per res de tot allò, no, va ser al veure la mirada perduda i plena de paüra del seu colós amic.

I és que n'Akar no coneixia a ningú que fos millor guerrer que Ormul.

Per aixó, i per primera vegada en la seva curta vida, el jove príncep va dubtar de si mateix.

"Quina classe de criatura pot...?", es va preguntar desconcertat.

Va ser en aquest moment de descuit quan la bèstia, que havia romàs oculta en un arbre proper després de derrocar a Ormul, es va abalançar traïdorament sobre ell. Amb un únic cop el va llançar a diversos cossos de distància. Ja fos per intuïció o per sort, n'Akar va reaccionar al mateix temps llançant una estocada a cegues. La daurada fulla es va clavar en l'atacant provocant un nou udol de dolor. Mentre el príncep aterrava violentament contra el sòl, la criatura es va arrencar l'espasa clavada i va fugir a l'espessor del bosc a batzegades. Akar es va aixecar tot el ràpid que va poder preparat per perseguir la criatura, però un nou gemec de Ormul el va fer aturar-se. Es va acostar corrent fins al seu malferit company i, agenollant-se davant ell, li va dir amb veu tremolosa:

–Ormul, no et preocupis... Et posaràs bé...

–El meu senyor –li va reprendre aquest fent un esforç sobrehumà al parlar–. Ets el meu... el meu orgull... el nostre gran príncep... –Ormul va tossir amb força i es va agitar tremolant, deprés va aixecar tremolós la seva mà esquerra i va afegir orgullós –: Sempre al teu... sempre a...

El colós va perdre el coneixement sense poder acabar la frase.

–Ormul! Ormul! –li va cridar Akar sacsejant-lo–. No et deixaré morir. No aquí. No així! –va pronunciar ple d'ira i ràbia mentre miraba el moribund rostre del seu mentor i amic.

El jove príncep es va aixecar i va tancar els ulls concentrant-se tant com va poder. No anava a deixar-lo morir com un ningú. Sabia que el que anava a fer el tenia prohibit per les lleis més antigues i sagrades del seu poble, però això ara no li importava. A la fi i al el cap, era l'únic que podia fer per salvar la vida del seu valent tutor i company. Sense deixar de pensar en res més que en el que devia estar patint seu amic, va obligar a la seva ment a recordar l'última nit que va estar amb el seu pare.

Era l'únic record que tenia d'ell i moltes vegades li venia al cap.

Era un record ple de dolor.

Encara podia escoltar els crits de fons. La ciutat en flames. L'estrèpit de la batalla. El fum de les cases i dels cossos morts o ferits al cremar. El seu pare inclinant-se per abraçar un dels caiguts, plorant sense consol... Akar va obrir llavors els ulls amb absoluta concentració, a poc a poc, alhora que va començar a recordar les paraules de poder que escoltés dir per primera i última vegada al seu pare en aquella desgraciada nit...

Tot d'una li van venir a la ment.

–Dórnah muitcó, dórnah muitcó –va alçar la veu amb autoritat– Ormul, dórnah muitcó!2

Llavors el jove va començar a notar un canvi en el seu propi interior. Una força vigorosa va recórrer veloçment el seu cos com si d'un foc es tractés. Una brillantor va començar a brollar en el més profund de la seva mirada, fins que la brillantor es va transformar en una flama que es va expandir pels seus ulls. Al voltant de Akar i d'Ormul va sorgir una espècie de boirina semitransparent i difusa que va distorsionar la figura de tots dos. Únicament s'apreciaven amb claredat el flaix vermellós dels ulls del jove, els quals van adquirir més i més color fins que es van tornar del tot vermells. Ja no hi havia nineta o còrnia, sinó tan sols un vermell viu i lluminós que encenia la mirada del príncep. La seva pell va començar llavors també a emetre una espurna rogenca fàcil de distingir enmig de la inquietant boirina.

Akar únicament podia percebre el seu voltant mitjançant llums, brillantors i ombres, ja que la resta dels seus altres sentits estaven completament desconecats, inexistents.

Res de sorolls, ni d'olors o sensacions.

Només llum i foscor.

En el precís instant en el que la flama del seu interior va dominar la seva mirada completament, Akar va extendre amb fermesa el palmell de la seva ma dreta cap al cos agonitzant de Ormul, des del punt de vista del jove, una llum feble i intermitent que s'apagaba lentament. Va concentrar toda aquesta energia seva en aquella feble llum que s'esvaïa. Tan sols en un altra ocasió havia intentat emular el que el seu pare fes quan ell era un nen i... per poc mor! Pero no, aquesta vegada les sensacions van ser diferents. Més intenses. Més clares. Més poderoses... i no obstant això, molt més fàcils de dominar.

Més dolces.

Al tocar la llum de Ormul amb la seva pròpia energía indòmita, aquest es va estremir de cap a peus sospirant amb força i amb evidents mostres de dolor. En aquest moment Akar es va adonar de que l'existencia mateixa del seu company estava a les seves mans. Concentrant-se encar més, i, sense saber molt be el que estava fent, va transferir una mica de la seva pròpia llum a la del seu amic, la cual va fulgurar de nou amb intesitat fins estabilizar-se del tot. Una nova sensació de intens i maligne plaer va recorrer l'interior del jove princep. Una mica asustat per aquesta extraña i nova sensació plaent, va retirar tremolós la mà.

Havia funcionat.

Amb la seguretat de que l'art místic del kradparunà3 havia tingut èxit, va girar la cara cap al lloc per on havia fugit la maleïda “bèstia “ i llavors va percebre el seu rastre: un brillantor rogenc, brut i ennegrit que li va causar un profund fàstic i que es corresponia clarament amb la sang d'aquell ésser immund. Conscient de que no podia continuar en aquest estat de concentració per molt més temps, va centrar la seva mirada al bosc travessant veloçment gràcies al kradparunà fins que, amb dificultat, va aconseguir arribar finalment a l'entrada del que semblava ser una cova. Va tancar els ulls, va baixar la mà dreta i, fens un últim esforç sublim, va renunciar al kradparunà.

Els sentits van retornar a ell amb brusquedat.

El soroll que ara sentia al bosc li va semblar ensordidor. Els mil i un aromes que va percebre li van pesar aclapadorament. Va començar a donar-li voltes el cap. Espantat, es va ordenar a si mateix calmar-se i per això va començar a pensar en els records agradables de la seva llar i de la seva infància: les llargues passejades amb la seva madrastra, la Zulaira; les llargues cavalgades amb el seu mentor per les senderes del riu Reial; els jocs al bonic llac del Rei... A poc a poc va aconseguir tranquil·lizar-se recordant qui era i el que havia de fer.

"T'atraparé, siguis on siguis, pagaràs pel que li has fet a n'Ormul".

Malgrat trobar-se terriblement marejat, Akar va recollir la seva preuada espasa daurada del terra, allà on la “bèstia” la llancés, i es va dirigir a l'espessor del bosc per on aquesta havia escapat. Fent una darrera mirada a Ormul per assegurar-se que es trobava fora de perill, va seguir el rastre que havia vist endinsant-se en el que hauria semblat, als ulls de qualsevol altre, un ombrívol tunel per entre la mala herba.

La venjança era ara la seva fidel companya.

* * * * *

El jove mascle híbrid mirava indiferent l'horitzó. Feia poc que li havien destinart a la ciutadella de Aqgrara. Grorg, aixi es deia, pensava que amb una mica de sort no hauria de romandre molt temps més en l'avorrit i pesat torn de dia. La ciutadella romania ara silenciosa després de la gresca de què havien gaudit la nit anterior. Un carregament de menjar, beguda i femelles de l'última ventrada havia arribat des de Abismes i tots, inclòs Grorg, havien gaudit amb la festa i, sobretot, amb les joves femelles desitjoses d'estar amb els mascles per primera vegada. L'Emperador Híbrid era generós en aquesta època de l'any i l'aliança amb el Domini els estava donant moltes més riqueses al regne de les que havien previst els millors aúgurs.

Grorg, como la majoria de híbrids de la seva generació, era feliç.

L'ambient carregat de la Vall de les Cendres, insofrible per a la majoría dels éssers vius de Kàrindor, li recordava a la seva llar d'infància, Abismes, on tants bons records tenia. A més, feia temps que no se sabía res de les altres races, ni dels arrogants homes, ni dels estúpids ónimods.

Sí, Grorg era un híbrid molt feliç.

El so de cascos avançant al galop en direcció cap a la porta que ell vigilava el va posar en alerta.

No s'esperaven nous visitants d'aquí a diverses llunes, de manera que l`híbrid va extremat les precaucions. No volia que el Cap de Aqgrara, un híbrid veterà en la Gran Guerra, li tornés a humiliar. Per això va agafar amb força l'arc i va preparar una desgastada fletxa en direcció al camí.

"Disparar primer i demanar després".

Poc després va veure venir l'origen de tant enrenou. L'extrany corser negre i el seu sisnistre amo ja havien arribat al seu destí. Grorg va empassar saliva sense creure el que estava veient. A l'instant va baixar l'arc inclinant el cap submís alhora que va posar un genoll contra el terra. El genet va aturar la muntura a certa distància de la fossa que protegia el pont llevadís que donava accés a aquella petita ciutadella fronterera. Després va pronunciar entre murmuris:

–Apropa't, híbrid.

Amb la velocitat del vent, una brisa gelada li va portar les paraules fins les orelles del jove mascle híbrid qui, tot i la distància i al fet que el sinistre genet amb prou feines havia mogut els llavis, les va escoltar retrunyir al seu cap. Una mica indecís, Grorg va activar el mecanisme que permetia baixar el pont llevadís i, abans que ho fes, va avançar a grans gambades creuant el fossal amb tanta pressa com va ser capaç. Quan va arribar a la banda del sinistre genet, es va agenollar de nou. El nouvingut, sense donar-li temps a dir res, va pronunciar novament qualcuna cosa entre murmuris gairebé imperceptibles:

–Prepareu-vos –li va dir tot just obrint la boca i sense ni tan sols mirar-lo.

L'híbrid va percebre de nou la gèlida brisa contra la seva cara i les paraules van ressonar encara amb més violència dins del seu cap. Aleshores, el genet obscur li va lliurar el que portava embolicat en les velles i raides teles. L'híbrid va empal·lidir de pur terror al agafar el misteriós objecte i sentir el seu fred pes. Grorg va començar a sentir nàusees sense saber el perquè.

Alguna cosa anava malament.

Terriblement malalment.

El caball negre es va encabritar posat-se a dues potes i rebufant, per després calmar-se. Abans de marxar, el missatger néldor va mirar a l'espantat híbrid de reüll i va deixar escapar una única paraula amb una veu summament aspra, dura i malèvola:

–Guerra.

* * * * *

La "bèstia" no havia intentat amagar el seu rastre. Semblava que tan sols havia corregut espaorida a la recerca de refugi. Branques trencades, restes de sang pudenta i petjades de grans dimensions van permetre a n'Akar trobar ràpidament la cova que havia aconseguit veure mitjançant la visió mística. Es va prendre uns minuts amagat per agafar una mica d'aire i analitzar els voltants. No tornaria a deixar que l'agafés per sorpresa. Akar ja gairebé no tenia cap dubte de a què s'estava enfrontant. Encara que no tingués record d'haver vist a cap abans, ningú en tota la Terra Viva havia oblidat a aquelles criatures despietades.

La ruïna del Nord, així les varen anomenar.

Dons bé, ell les retornaria una a una a l'infern de què havien sorgit.

“Ja ets meu!”, va dir per a si mirant a la cova. “Estas espantat. Agonitzes, veritat? Però he d'aconseguir el teu cor. Quan en Murahm i la resta ho vegin, llavors em començaran a fer cas. Maleïts covards! “He de caçar-te ja”, i va deixar escapar un sospir de frustració. “Vols que entri a la cova? M'estàs esperant, ho sé...”, va continuar pensant el noi. Mentrestant, es va recol·locar despreocupadament el braçalet del seu canell esquerre, un bonic adorn de plata amb incrustracions de robí que generació rere generació tots els prínceps de Roühm havien portat. Es va fixar en que el terreny enfront de la cova era també de roca calcària, dura.

Una mala idea li va venir al cap.

“Sí. Ormul, aixó no t'agradarà gens quan t'ho expliqui".

–Jo se el que ets i sé perquè ets aquí! –va cridar sortint tranquil·lament del seu amagatall entre l'arbreda. Es va situar desafiant davant de la boca de l'entrada de la cova amb la seva espasa daurada assenyalant-la i va afegir–: Covard! Bruta feristela! Surt si t'atreveixes, bèstia maleïda! Vinga! A què esperes'– a n'Akar li va semblar escoltar moviment en la cova, encara que estava massa lluny i a contrallum com per veure res de l'interior.

"Ara o mai", va pensar abans de vociferar amb arrogància:

–Sóc el príncep de Roühm! Senyor de Valtra! T'ordeno sortir i… morir!

En aquest mateix momet va aixecar el seu braç esquerre i va tancar el puny. El sol va il·luminar el seu braçalet de plata desafiant als mateixos cels. De sobte, una enorme ombra va aparèixer del no-res llançant-se de un espectacular salt sobre el desafiant príncep i el seu brillant símbol.

Però aquesta vegada n'Akar estava preparat.

Hi havia previst que la “bèstia” aniria cap a ell tot d'una que sabés qui era i veiés el braçalet aixi que, amb una agilitat feta a base d'entrenament, es va fer a un costat. La “bèstia” va caure amb estrèpit estavellant-se contra el dur sòl de roca calcària de la zona. Aprofitant els breus instants que va trigar a recuperar-se del cop, i mentre aquesta encara s'intentava posar en peu de nou, Akar va llançar una estocada d'esquena a ella clavant-li profundament el full daurat, fins travessar-la per complet. La criatura va llançar els braços a l'aire en un últim gest de desesperació alhora que rugia a causa del dolor. Quan Akar va treure l'espasa del cos de la “bèstia”, la criatura de més de dos metres i mig, es va desplomar inert i sense vida contra el terra. El jove llavors sí que es va girar i va veure a què havia donat caça.

Els seus pitjors temors es van confirmar.

Amb fàstic, el príncep va observar el seu rival caigut posant-li un peu a sobre. Enormes braços desproporcionats i deformes músculs. La pell dura i fosca com el carbó. l'espina dorsal recoberta de dures espines sortints, afilades com ganivets. Una esquerda de més o menys dos dits a la meitat del crani que li recorria el mateix de de baix fins el front. I l'olor, nauseabund com poques coses ho eren a Kàrindor. Amb evident menyspreu n'Akar només va pronunciar una paraula:

–Gonk.

El jove va intentar donar-li la volta a l'enorme mola, però el gonk pesava massa. Va haver de deixar la seva arma a terra i fer un enorme esforç que el va deixar panteixant, fins que per fi va poder aconseguir-ho. El bosc seguia expectant i amb una inusual calma. Akar va seure per recobrar les forces al costat del cadàver del gonk fixant-se per primera vegada a la cara amorfa i plena de cicatrius de la violenta criatura del mal de Vàlruz. A la pobra Bèstia li faltava un dels seus dos petits ulls negrosos i malèvols. De la dura front li sobresortia un os de forma més o menys circular d'un bonic color blau pàl·lid lleugerament difuminat en milers de tonalitats grises.

Allò era el kúhec o el cor del gonk.

Mentre n'Akar s'esforçava per extreure aquella meravella de la natura, es va distreure observant els curiosos i bruts orificis nasals del gonk, sense nas ni res semblant. Mai havia vist cap criatura similar a tot el regne. Tampoc semblava tenir orelles per la qual cosa el jove roühm es va preguntar com era possible que aquestes odioses criatures tinguessin tan bona oïda. Embolicat en aquells pensaments no es va adonar que alguna cosa gran però sigilosa també s'havia acostat a la cova al escoltar els crits desafiants de n'Akar, lliscant lentament per entre la vegetació propera. Sense fer soroll es va aturar a escassos passos del desprevingut príncep, ocult per l'espessor del bosc es va dedicar a observat-lo amb deteniment.

Pots ser que fos tan sols per curiositat.

Apetitosa curiositat.

Aliè a això, el jove per fi va aconseguir fer-se amb el kúhec i, fascinat, va observar la seva estranya forma. El sol, que il·luminava l'entrada de la cova, va quedar tapat per un espès núvol deixant al descobert l'interior de la mateixa. Una ombra va passar veloç d'un costat a l'altre de la caverna. A prop, un rossinyol de la zona va començar a emetre el seu variat repertori. Akar va alçar el kúhec per observar-lo millor i va haver de reconèixer que, en veritat, era una autèntica meravella.

Més que això.

Era bonic.

El rossinyol va callar de sobte.

Allò que estava observant al príncep de Roühm va veure com l'ombra sortia de la cova i avançava amb cautela fins a situar-se just darrere del confiat príncep. En aquest mateix moment, Akar també va veure reflectit en el kúhec que sostenia en alt els ulls de l'ombra que s'havia situat darrere seu.

Però era massa tard.

Estava massa cansat i perplex com per reaccionar.

Un poderós braç el va llançar violentament, estavellant-lo contra una de les rocoses parets de l'entrada de la cova. Atordit, el jove príncep es va posar la mà a la templa i, espantat, va veure sang. La seva pròpia sang. La visió li va començar a fallar i també l'óïda, ja que va creure escoltar el ferotge rugit d'un ós allà mateix, al seu costat. L'ombra es va acostar fins a ell amb lentitud, gaudint de la seva agonia. Akar va intentar posar-se dret i fer front al seu nou atacant, però les cames ja no li obeïen. El cop havia estat massa dur així que, resignat, es va recolçar de genolls amb les mans a terra i va ajupir el cap. Un bassal de sang va començar a formar-se a terra.

“S'ha acabat. He estat tan ximple –es va retreure–. Tant de bo pogués –el seu atacant va emetre un suau rugit de amenaça–, pogués avisar-los que han tornat. Tan de bo...”.

Els pensaments del jove príncep van quedar en un segon lloc quan l'ombra es va abalançar corrent cap a ell. Orgullós com era, Akar va aixecar el cap tant com va poder esperant la mort amb la dignitat que només un genet vermell de Roühm podia tenir. Miraria a la mort als ulls, com li havien ensenyat, i la seva llum viatjaria veloç fins a l'infinit.

I és que el gonk a què havia donat caça no estava sol.

Akar hauria d'haver sabut que els gonks mai es desplaçaven en solitari. Un segon gonk havia esperat que l'humà es confiés per atacar-li per l'esquena. El primer dels gonks, ferit de mort, s'havia sacrificat per ajudar el seu company. Aquestes criatures eren immundes i podien semblar estúpides, però Akar acabava de comprovar que eren letals.

O ells o tu, sempre era així.

Sense pietat, aquest segon gonk va agafar a el jove príncep pel coll, aixecant-lo del terra més d'un pam i fent ús únicament d'una de les seves dues deformes i musculades extremitats superiors. Akar va sentir al moment la falta d'aire en els seus pulmons, així que va intentar desfer-se del gonk, peró ni els seus braços ni les seves cames li van fer cas. Com burlant-se d'ell, el gonk va agafar el canell on portava el braçalet de plata i el va ensumar amb evident menyspreu, després li va escopir a la cara el que havia de ser la seva saliva, una substància enganxosa i ataronjada. Amb la cara agonitzant i plena de la seva pròpia sang, Akar va saber que delirava ja que novament va escoltar una altra vegada el rugit enfurismat d'un ós al seu costat.

Després li va sobrevenir la foscor.

...10 de Ekluv del 20è eure, Cinquena Era4

1 Veure annex: “De Kàrindor”.

2  Literalment: “Home, no morir”

3 Veure annex: “Del Kradparunà”. Literalment: “Les moltes paraules”.

4 Veure annexos: “De les Eres i els Temps” i “El Calendari i les Dates”.

EL vell élfic1 va recórrer la sala amb parsimònia, arrosegat per la seva dolorosa coixera, assegurant-se que cada un dels dotze finestrals del lloc quedés ben tancat. La llum de l'ocàs li donava a la sala un ambient especial. Ell, Úlatar, era el Guardià de la Sala des que va tornar de la Gran Guerra i pel gran avantpassat que compliria fidelment amb la seva tasca fins que la seva llum fes l'últim viatge, velles amigues.

–Hora de dormir, velles amigues. Hora de dormir –amb el temps havia adquirit la mania de parlar en veu alta al realitzar la seva tasca.

La sala, anomenada la dels Dotze Trons, es trobava en una de les set torres de palau reial de Kràdovel, la ciutat més important de les controlades pel poble daurat en Belfàel. Cadascuna d'aquestes torres havia estat aixecada per algun dels set grans reis que van seguir després de la marxa del llegendari Rei-Sol Elf. Aquesta en la qual es trobava la sala dels Dotze Trons era coneguda com la Torre de Dumara. Els dotze trons havien estat traslladats fins allà poc abans de l'adveniment de Tràvaldor, l'antiga i enorme capital del que en altre temps fos el Concili -la unió regent que va dominar la Quarta Era, la Éterdor-. Gràcies a això, els trons s'havien lliurat del saqueig i de la destrucció que va patir la ciutat durant la seva caiguda a mans dels exèrcits néldor.

Els trons dels que la sala prenia el seu nom eren el símbol d'una era de pau perduda en el passat.

Records que deixem enrere.

–Demà serà un nou dia –va murmurar el vell Guardià.

La sala era en veritat un lloc reservat exclusivament per a reis i governants, tancada a ulls indiscrets. Quan la Gorà, la lluna fragmentada del cel, brillava en tot el seu esplendor, la cúpula de la Torre de Dumara reflectia lels seus platejats raigs en un espectacle comparable amb poques coses de sobre la superfície de la terra. El gran rei Dumara, quart en la línia de successió de Rei-Sol Elf, la va manar construir com a regal per a la seva estimada després de la mort d'ella. El seu reflex havia estat el començament de l'amor per a molts dels joves de Kràdovel. Després de segles de buit, la sala superior de la Torre de Dumara va ser seleccionada per albergar els dotze trons vinguts de tan lluny.

–I després vindrà el següent. O això diuen –el vell va somriure amb el seu propi acudit.

El valor de cada un dels trons era incalculable. Estaven fets d'or pur, or de què antany s'extreia de les antigues riques mines situades a la gran muntanya de l'est, l'Èter-Munà. Cada un dels dotze trons estava profusament adornat amb lletres, símbols i tota mena d'ornaments esbeltamente forjats en plata, coure, ònix o diamants d'extraordinària qualitat, sent cada tron únic i original en la seva forma final. Nombrosos d'aquests símbols es trobaven escrits en llengües oblidades que explicaven l'origen del regne a què servien. A més, cada un d'ells es trobava coronat en el seu suport i en els seus reposabraços per meravelloses i inigualables pedres precioses.

–Primer un dia, després un altre –es deia Úlatar coixejant de finestral en finestral.

Cinc robins en forma d'estrella de gairebé un pam de grandària, coronaven el tron Vermell de Roühm. Tres maragdes de brillantor excepcional, refulgien al tron Verd dels fills de Veühm. Perles blanques, grises i fosques, omplien el tron Perlat dels hereus del cruel Ura-Ross. Pur ivori procedent d'ullals de drac o d'urpes de glodandro, per al tron Blanc dels desapareguts Instructors. Safirs i pirop omplien el tron de la nació Zula. Topazis ataronjats emmarcaven el símbol de Kàdor-Hum.

–Barres aquestes tres i només quedarà tornar a obrir demà –es va repetir el Guardià com havia fet cada dia durant gairebé tres cicles.2

Òpals i berilis es deixaven veure al tron Translúcid de la nació Nador. Diamants i turqueses enllaçats en forma d'una gruixuda cadena trencada en un dels seus baules, per l'anomenat tron Gris dels esquerps sígrim. El brillant i magnífic tron Daurat dels èlfics sempre era el més admirat, ple com estava dels noms dels seus més grans sobirans i dels seus més llegendaris guerrers.

–Tu sempre igual! –es va queixar Úlatar a l'intentar barrar l'últim dels finestrals, el que sempre li donava problemes. El que apuntava directe al tron de pedra fosca, al tron Negre, el del Domini.

A banda i banda del tron Negre es trobaven respectivament el tron de Fusta Imperible -pertanyent als reis ónimods- i el tron de Foc, el de la raça híbrida, anomenat així pel peculiar material en què estava tallat: un rar metall acerad extret de les profunditats de Abismes que durant la nit semblava brillar en el seu interior amb una llum semblant a la del foc dels volcans del Nord.

Vestigis oblidats d'un altre temps.

Quan el nostre món brillava.

–Però no ho oblidem –es va dir el Guardià a si mateix abans de dirigir-se a les portes d'accés a la Sala.

A diferència dels altres, el tron de l'Domini mai havia estat usat mai per ningú. Cap senyor de l'Imperi d'el Nord ho havia reclamat mai, ni ningú havia gosat usurpar tan esgarrifós lloc. Poc se sabia sobre la seva forja o sobre el seu lloc d'origen, tot i que es creia que va arribar a Tràvaldor a la fi de la Tercera Era -també anomenada Kràdovel Akluev- de més enllà de les Muntanyes Vermelles com a gest de bona voluntat i obsequi del que en aquells dies aparentment derrotat Regne de el Nord. Durant segles la resta dels trons sí que van ser ocupats per reis, reines o jutges de millor o pitjor cor, però el tron Negre sempre va romandre aliè als assumptes de l'Concili.

Buit de propòsit.

No obstant això, molts dels habitants de kràdovel ho veien ara com la major prova que la pau era possible amb l'enemic, amb el Domini, tot i que Úlatar, que portava tants anys observant de prop, sabia que aquest tron no era sinó una altra amenaça dels traïdors del nord, una burla més contra les races lliures de la Terra Viva.

–Et vigilo –li va dir el vell Guardià abans de barrar les portes i tancar-les amb clau.

I és que, de vegades, a Úlatar li semblava que el tron Negre tenia vida pròpia. Semblava canviar d'aspecte, tot i que el vell Guardià no podia assegurar-ho amb total seguretat.

El tron negre s'havia construit amb un estrany material negrós, desconegut en Belfàel, ple de vetes i esquerdes encara més fosques, com si de venes es tractessin, el recorrien al llarg i ample de tota la seva rugosa superfície. El nom dels néldor es trobava tallat en la llengua prohibida dels Primers, escrit amb durs símbols de plata desgastada. Just a sobre del nom de la nació havia tallada una única i abominable paraula: Béhej'Ari.

El Inmortal.

La foscor que l'envolta tot.

A la part exterior dels reposabraços s'havien situat una mena d'ullals afilats, corbats cap a dins, de poc més de mig pam el primer d'ells i una mica més grans cada un dels subsegüents. Similars adorns, encar que de dimensions més grans, recorrien tota la part posterior del tron. Cadascuna de les seves cantonades estava rematada amb kúhecs d'extraordinaria mida i forma que havien d'haver pertangut a gonks d'insuperable força. Als peus del tron s'havia dibuixat el perfil de tretze esferes trencades pel seu centre i recobertes, aquestes sí, d'or i de bronze. I a l'interior de cada esfera s'havien incrustat diminutes pedres precioses similars a les que adornaven la resta dels altres trons, enara que en tots els casos aquestes pedres precioses es trobaven trencades, malmeses i esquinçades, o no eren més que una simple polsina fina de lleig aspecte.

Por.

Ningú que mirés el tron Negre no podia sinó sentir un aura de por i d'incertesa en el més profund del seu cor, una sensació de derrota inevitable, una agonia que només podia aturar-se en la mort.

Feria l'ànima.

El vell Guardià va tancar cadascun dels tres candenats de les portes amb la seva clau mestra. Ara la sala només estava il·luminada per la llum d'unes febles torxes que romandrien enceses tota la nit. Úlatar sabia que ningú entraria. Ningú ho havia fet mai des que ell fos nomenat Guardià de la Sala. El Concili era un altre somni perdut en el temps. La cama li va donar una fort punxada, aquest dia li feia molt de mal. Una nova punxada li va provocar una ganyota de dolor.

–Estic vell, com vosaltres... Ja no em queden batalles que lliurar –es va queixar el adolorit èlfic recolzant-se en les portes per no caure.

Es deia que aquestes portes d'accés formaven en realitat part d'una molt més gran, procedent també de la pròpia Tràvaldor, la capital caiguda. Fins i tot alguns pensaven que era una de les portes sagrades del temple de Raessraw, del què ara nomès quedaven unes poques ruïnes a prop del baluard roühm de la Fortalesa.

Potser només fossin llegendes.

Just quan el vell Guardià va aconseguir assegurar amb clau les portes, una mà va agafar a Úlatar amb fermesa per l'espatlla espantant-lo com ningú ho havia fet de dels temps de la Gran Guerra. Sobresaltat, el vell èlfic va deixar caure sense voler la clau mestra a terra, causant un gran estrèpit al retrunyir i xocar aquesta contra el sòlid sòl de marbre.

–No tingueu por, no desitjo fer-vos mal –li va dir amigablement el desconegut–. Sou vós el Guardià de la Sala? Sou aquell a qui anomenen Úlatar?

–Però què...? –va dir girant-se per poder veure el seu interlocutor. Al moment va reconèixer la cara rodona i somrient del tipus més aviat baixet que li havia fet la pregunta. Aquesta peculilar manera de parlar era incofusible. Es tractava d'um foraster important. Malgrat aixó, va increpar clarament molest–: Aquestes no són maneres, señor! I no és hora! La Sala està tancada. Tancada! Estrangers, són tots iguals!

Sense perdre el somriure, l'altre li va respondre:

–Convoque al Concili, Guardià dels Trons. Exerceixo el meu dret a fer-ho.

–Tancada! No hi ha més que parlar –Úlatar no li havia prestat atenció de tan enfadat que estava.

–Ho heu de convocar, Guardià. Heu de reunir el Concili. Porto noves que han de ser escoltades per tots. Aneu, dons.

Úlatar va passar de l'enuig a la sorpresa quan per fi va comprendre el que li estaven demanant.

El foraster va insistir:

–No us ho repetiré una tercera vegada.

El seu interlocutor ja no somreia, no, ara el mirava amb certa impaciència.

–Honorable Gladio Terç –es va excusar el confós Guardià canviant el to– mai s'ha fet una cosa així, aquí a Kràdovel, des de que els trons van arribar. Es trigarien setmanes a poder avisar a la resta de regnes –va seguir excusant-se Úlatar–. Els èlfics ni tan sols tenim un rei al què convocar... Aquest són assumptes d'una altra època...

La mirada del tal Gladio Terç le va fer recordar al vell èlfic el seu jurament de servei.

–Cert, cert. El meu deure es cuidar i avisar, res més que aixó per aquest pobre vell i coix, oi, senyor? –li va contestar Úlatar no gaire convençut.

–Els diràs que ho hem trobat.

–Trobar, senyor? Aixó heu dit? Les meves orelles no són el que eren. Trobat el què?

–No el què, Guardià, sinó a qui. Per fi ho hem trobat. Ell per fi ha aparegut. Úlatar, comuniqueu a tots que els kadorians hem trobat a l'emissari dels temps.

El vell guardià èlfic es va sorprendre al escoltar el títol. Una riallada se li va escapar sense voler. Quina ocurrència tenía l'estranger! L'emissari dels temps, ni més ni menys... Però quan el tal Gladio li va mostrar una cosa que duia a resguard entre les seves vestidures, la rialla es va convertir en una gran sorpresa. Era veritat! Aixó sí que eren notícies! Una última batalla que lliurar!

–Vos vull recordar que esteu sota jurament de secret.

Úlatar va asentir amb el cap i li va fer reverència d'honor. I després d'aixó només va afegir amb veu emocionada:

–Així es farà, gran Gladio. Convocaré el Concili i que el destí de Elf s'apiadi també del nostre.

Gladio va veure al vell èlfic allunyar-se pels passadissos de la Torre -amb gran rapidessa malgrat a seva coixera-, perdent-lo de vista. Amb ajuda de la torxa que portava, va trobar la clau mestra oblidada a terra. Va obrir els tres cadenats, desembusà les portes d'accés i va entrar a la famosa sala dels Dotze Trons.

Va avanzar amb pas ferm fins situar-se molt a prop de la plataforma en la qual es trobaven col·locats.

–Els trons –va dir en veu alta a la vegada que pujava pels tres esglaons de marbre i granit que donaven accés a la plataforma. Va afegir–: Bells, realment bonics.

Va acariciar respectuosament el primer de ells, el que pertanyia al Regne de Zula adornat de bells lapislàtzuli i gemmes de color blau marí. Va recórrer amb la mirada cada un dels altres onze trons, il·luminats dèbilment per la llum de les petites torxes que n'Úlatar deixava enceses a posta, fins que per fi va trobar el que estaba buscant: una doble esfera de color or fosc al respatller d'un dels dotze trons. Va reconèixer a l'instant el símbol del seu país i sense ni tan sols pensar-s'ho, va seure en aquest tron a esperar les noticies que li havia de portar en breu el peculiar Guardià de la Sala.

–No guanyareu. Mai ens vencereu –va continuar dient en veu alta mentre situava la seva mirada en el buit i ombrívol tron Negre del Domini. L'emperador de Kàdor-Hum, Gladio Óptimus, de la familia dels Terços, va repetir amb ràbia–: Mai!

Després va treure una mica de menjar d'una butxaca dels seus pantalons i va començar a mastegar tranquil·lament.

El tron Negre va semblar respondre a les seves paraules agitant el seu interior com si hagués escoltat l'amenaça del valent i grassonet emperador. Una nova veta es va formar lliscant per entre la foscor de la freda pedra negrosa del tron fora de la vista del home, que no es va advertir que aquesta nova veta se situava amenaçadorament juntament amb totes les altres que, des de temps llunyans i oblidats, recorrien la superfície irregular del tron esperant el seu moment.

Esperant la crida de la Mort.

* * * * *

L'única cosa que va poder veure al obrir els ulls va ser la feble llum d'una petita foguera propera. Va intentar posar-se les mans al cap però el mal que sentia era terriblement fort per tot el seu cos, així que no va poder més que moure el coll amb prou feines. Era de nit, i les estrelles del cel romanien ocultes per uns densos núvols. Va sentir fred i gana. Però, sobretot, va sentir dolor. Quan els seus ulls se li van aclarir, al cap d'una estona que se li va fer etern, va poder mirar amb més soltesa al seu voltant, donant-se compte que, en realitat, es trobava estirat al mig d'un bosc. Unes quantes venes ensangonades li tapaven algunes ferides per tot el cos, especialment al cap on, al moure's lleugerament, va sentir una severa punxada que el va deixar bastant atordit.

Per fortuna la punxada va ser breu.

Es va fixar en unas rares fulles verdoses de tres puntes que no havia vist mai abans i que li tapaven un lleig blau en una de les seves cames. Tot just podia recordar què és el que li havia passat o perquè es trobava de nit i en mig del bosc, estirat cap per amunt i ple de ferides, benes i estranyes fulles d'arbres que no havia vist mai. La petita foguera, que era l'únic que il·luminava el lloc, semblava apagar-se per moments, de manera que es va preguntar si sobreviuria al fred de la nit.

Va escoltar un so nou.

El soroll sigilós de les petjades d'algun animal a les proximitats que li va despertar sense voler el seu instint de supervivència i, llavors, breus imatges li van anant apareixent una rere l'altra en el seu adolorit cap: el crit d'un amic demanat auxili; la seva mà empunyant una espasa plena de sang; el reflex d'una mirada plena d'odi... Els seus records van quedar interromputs per un nou dolor marejador que li va fer sentir nàusees fins al punt de tornar a perdre una altra vegada el coneixement.

A la poca estona va tornar a despertar-se preguntant-se com era possible que seguís viu. No podia estar viu. Era del tot impossible i no obstant aixó aquí era, malferit i perdut al Bosc d'Or. Ara que es recordava gairebé de tot, continuava sense tenir ni idea del que havia de haver-li passat. Mentre tractava d'imaginar-se què era el que podia haver succeït, va tornar a escoltar els passos d'abans. L'animal seguia rondant a les rodalies, però ara era evident que es dirigia directament fins al lloc on es trobava ell estirat.

“El que em faltava”, va pensar.

El debilitat noi va intentar posar-se dret sense aconseguir-ho. Els ulls se li van tancar involuntàriament a causa del fort dolor. Els passos van avançar sense por envoltant la petita foguera sense fer cas ni espantar-se de les afablides flames que encara cremaven al seu interior. Fent un gran esforç va aconseguir aclucar els ulls per veure que era el que s'havia acostat fins allà. I el que va veure ho va deixar perplex.

Un enorme ós de pelatge marró molt fosc s'havia assegut just davant i semblava mirar-lo amb divertida curiositat. Just quan l'ós va aixecar una de les seves poderoses urpes cap a ell, una veu infantil però melodiosa el va detenir:

–Per fi estàs despert –l'ós va retirar l'urpa tombant-se panxa amunt evidentment molest per la interrupció–. No et preocupis per en Jubal. Sempre es posa molt pesat quan coneixem a algú nou –l'ós esbufegà al escoltar el que la veu acabava de dir, després de la qual cosa es va aixecar i es va allunyar en direcció a l'alegre veu–. Serà millor que no et moguis o no et curaràs mai, jovenet –va continuar aconsellant-li la veu.

–Qui ets? Què vols de mí?

–Poc a poc, noi. El meu nom és Hurka –li va contestar la veu infantil–. No crec que ho sàpigues jovenet, però has tingut molta sort que Jubal et trobés just a temps. Aquest lleig gonk estava a punt d'esquarterar-te.

Després d'aquestes paraules, l'amo de la melodiosa veu va sortir a la vista. Akar llavors va poder per fi veure-ho. La figura del que havia de ser un “nen” de no més de dotze o tretze anys s'acostava fins a ell. El misteriós “nen” tot just anava vestit amb un senzill tapall i tenia el pit ple de d'un espés i cridaner pelatge que li cobria fins al melic. Les venes dels braços, summament musculosos per a ser un noiet, se li marcaven amb força, sent visibles fins i tot a la llum de la feble foguera. Al voltant del coll portava un cridaner collaret ple d'arpes groguenques d'ós i un rar tatuatge que no va aconseguir distingir en la foscor. El “nen” s'havia aturat just al costat de l'ós, acariciant-li el llom amb vigor, la qual cosa semblava fer gaudir a l'enorme animal en summe grau. Girant-se cap a ell, li va dir amb rostre seriós:

–Recupera't, jove príncep dels genets vermells. Ho has de fer.

–Com saps qui soc? –li va interrogar intrigat Akar. Sense donar-li temps a contestar va afegir amb menyspreu–: Només ets un nen, no tinc temps de...

–Nen? –el va interrompre l'altre divertit–. Veig que als joves roühm ja no els ensenyen els qui som els autèntics amos del Bosc d'Or.

–Amos? –Akar va aconseguir per fi reclinar-se per veure-ho millor.–. El rei Adkra, el meu pare, es l'únic amo i rei de tot aquest bosc –en escoltar aquestes paraules Hurka va començar a riure's a riallades–. No hauries de riure't així del gran rei de Roühm! –Akar es va enfadar en escoltar les riallades de Hurka–. Encara que tan solo siguis un... un... una criatura esparracada i caminis amb aquestes pintes i aquesta... aquesta especie d'ós ensinistrat, no consentiré que et burlis del meu pare una segona vegada! No creguis que...! –es va detenir al sentir una nova punxada en una de les seves espatlles. Quan se li va passar el dolor, va aconseguir afegir amb total arrogància–: No creguis que perquè estigui ferit deixaré que et burlis de mi, mocós ignorant!

–Tranquil, jovenet –li va dir Hurka sense deixar de somriure–. Sou graciosos els humans. Els nostros sempre hem pensat que el pitjor defecte és que oblideu el passat amb massa facilitat.

–Què dius? De què parles? –va repetir Akar mirant-ho més fixament. El jove es va adonar que alguna cosa no li quadrava, hi havia alguna cosa en Hurka que semblava antinatural–. Qui ets tu? Què fas aquí tot sol? On són els teus pares?

–Qui soc? Has de dir més bé, què som. Hauries de conèixer-nos tal com el teu pare un día va arribar a fer-lo. Nosaltres som els vigilants de la vida. Vosaltres, els genets vermells, ens donàreu en aquestes terres un nom amb el que de segur ens coneixes... mínims –Akar va obrir la boca incrèdul davant el que acabava d'escoltar–. Jubal és el meu germà de naixement. De veritat no t'havies adonat?

–Mínims! –va exclamar Akar mirant a Jubal, l'ós–. Però si no són més que una llegenda per espantar als nens. No et crec! Duu-me davant els teus majors, és una ordre! I deixa't de tonteries!

–Estàs segur, jove príncep? No creus? Dons creuràs. Moltes coses semblen impossibles, però per la nostra mare terra tot és possible. Si el teu pare no s'hagués hagut de marxar t'ho hauria pogut explicar –li va replicar Hurka.

–Què el meu pare va marxar? Què sabràs tu del meu pare! Fa un moment t'estaves rient d'ell i ara parles com si fos amic teu. Saps que és el que crec jo de veritat –va continuar Akar parlant-li de manera desafiadora–, dons crec que no ets més que un altre brut espia del Domini. No aconseguiràs res de mi, espia! –li va dir tombant-se de nou. Després va afegir–: Potser encara jo sigui jove, espia, però els roühm mai traïm als nostres. I jo sóc... soc el seu príncep. Has fracassat!

–Si no em creus a mí –li va advertir Hurka– creuràs a Jubal.

L'ós, que fins a aquest moment havia estat al marge de la conversa, es va estirar despreocupat i va avançar cap a Akar.

–No em fa por morir, espia –va pronunciar el jove–. Jo sóc el senyor de Valtra. Gran príncep del...

–Silenci, petit humà!! –li van replicar a l'instant dues veus. La veu infantil i melodiosa de Hurka es va fondre amb una altra, una poderosa veu procedent, per increïble que pugui semblar, del mateix Jubal–. Només un autèntic mínim pot fusionar la seva veu amb la del seu germà de naixement. Això sí que ho sabies, oi? –Akar es va incorporar atònit al veure que l'ós semblava parlar i moure alhora que Hurka–. Jo soc Hurka-Jubal, vigilant de la vida del Bosc d'Or. I, què ets tu? –va inquirir el mínim amb una certa arrogància natural que va fer sentir molt petit a Akar–. Jubal i jo coexistim als ulls dels mortals com dos éssers diferents, però la nostra mare terra a la qual protegim ens va concebre com un únic ésser –ambdós, ós i “nen”, van estendre les seves respectives mans i urpes cap a Akar–. Aquesta és la nostra veritable forma. Així som els mínims. La teva existència, petit humà, és breu en comparació amb la dels nostres. La nostra sang fluïa amb vida molt abans que els vostres arribessin aquí.

–Però això no és...

–Parla només quan se't demani, petit humà!! –li va ordenar amb duresa el mínim alçant la veu–. Hem conegut a tots els vostres grans reis i als seus nobles i bonics corsers –va prosseguir Hurka-Jubal–. El rei Mumka i el bonic Dubla; Parekna i Góndrak, el clapejat; i quants més que no oblidarem mai –Hurka-Jubal va sospirar detenint la seva explicació per un breu instant–. Akar, aquest és el nostre bosc, un dels nostres llars i vosaltres, els orgulls genets vermells, tan sols sou viatgers de pas per aquest món. No ho oblidis mai –li va advertir el mínim.

Després de aixó, Jubal, l'ós, va tornar a allunyar-se recolzant-se amb evident cansament contra un tronc proper. Hurka, retornant al seu melodiós to de veu normal, va continuar:

–Ara, parla si vols, jovenet.

–Jo... es que... no m'ho puc creure –li va contestar vacil·lant Akar–. És increïble! Però si ets el que dius ser... tot tindria sentit. Mínims! Mínims en la nostra frontera... perdó, mínims en El Bosc d' Or. Uah! –va exclamar sorprès el jove príncep– He parlat amb un autèntic mínim! Si tot el que s'explica de vosaltres és cert jo... vaja! Sento haver-te amenaçat. No hauria d'haver-lo fet. Ho sento, suposo.

–Encara que volguessis, tu encara no podries ser una amenaça per a un mínim. Però ho seràs noi, ho seràs. Saps, et sembles molt a Adkra quam el vaig coneixer. Veig en tu la seva força i la seva determinació.

–Si? Parla'm d'aixó. Parla'm del meu pare, Hurka, si us plau. Jo tot just ho recordo. Què saps d'ell?

–Ho faré, jovenet, però quan sigui el moment. Ara estàs feble i l'única cosa que ha de preocupar-te és la teva recuperació –li va dir Hurka amb veu urgent. L'ós es va aixecar a ensumar l'aire amb evidents mostres d'ansietat. Hurka va parèixer posar-se tens al mateix moment–. Et busquen, Akar. La resta del ramat del gonk que vas matar camina per les rodalies i volen la teva sang, jovenet. Però això no és ni molt menys el que més has de temer –va prosseguir Hurka amb veu molt més seriosa–. El Mal ens aguaita de prop. Els mínims no podrem defensar El Bosc d'Or sols per molt més temps. El gonk que vas matar és una bona prova d'això. Però hi ha més, jove príncep. Estem tots en un gran perill –Akar va començar a notar que les forçes li flaquejaven. La veu de Hurka es va convertir en un suau murmuri–. L'enemic es prepara. I tan sols busca una cosa, noi.

–El què? –va inquirir Akar fent un esforç per seguir en la conversa.

–Aniquilar-nos, Akar. L'enemic del Nord tan sols vol... –Hurka parlava ara lentament– aniquilar-nos... a tots.

–Els meus lluitaran... –va dir gairebé entre somnis el malferit jove.

–Aixó no és el més important –li va contestar Hurka alhora que es reclinaba cap a ell disposat a canviar-li les benes.

Adolorit, a Akar li va assaltar de sobte un últim dubte. Amb veu apagada va preguntar:

–I Ormul?

–El colós dorment? –li va preguntar en resposta el mínim–. Jubal el va trobar. Tot i que ja haurias de saber que ni el teu amic podrà deixar-te ni tu podràs deixar-lo a ell mai més. No es pot canviar la voluntad de la nostra mare terra –va sentenciar el mínim.

Sense saber a què s'estava referint Hurka amb aixó que Ormul no ho anava a deixar ja mai o alló altre de canviar la voluntat de la mare terra, Akar es va deixar portar finalment presa del cansament, el dolor i les preocupacions. Va tancar els ulls i, al seu pesar, es va quedar profundament adormit.

–Aixó es, Akar –va seguir dient-li Hurka mentre li retirava amb molta cura les benes una a una–. Tu recupera les forces, les necessitaràs. El destí de Valtra està en la teva sang, jove humà. No pots fracasar.

Hurka va continuar una bona estona curant les ferides de n'Akar, mirant de tant en tant i de reüll l'espasa daurada que havia als peus del jove príncep de Roühm.

Recordant.

Aliè a tot, Jubal, l'ós, va comenzar a roncar amb força.

...13 de Ekluv del 20è eure, Cinquena Era

1 Els fills o descendents del Rei Elf. Veure annex: “Dels Pobles de la Terra Viva”.

2 Un cicle = 7 anys.